Híbrida

Laura FS

Soc un híbrid, sense ser-ho, no seria. Filla de microscopis, dades i tecnicismes, la tinta, el grafit i la paraula.

La meva llengua és casa. Soc fidel a llegir en veu alta i a saber que, mirar, es queda curt.

He respost un què, un on i un com. Potser si sabés resoldre el qui no em caldria escriure. Potser això ja ho ha dit massa gent…

Ara bé, aventurant un qui per guarir-vos d’espants, podria dir que tinc un nom despullat rere orblau, un gest que us ensenyo en blanc i negre, i uns ossos que diuen, representen l’element terra dins el cos. Confesso però que quan penso en terra, l’olfacte em traeix i va a buscar la olor de l’hummus després de la pluja de tardor, les fulles caduques que van marcint-s’hi al damunt i l’aroma del mateix indret a l’estiu. El contrast de pluja fresca i calenta. Aquell moment en què l’estiu s’acaba i comença la tardor. Tan breu com el canvi d’estat d’agregació de la matèria: una sola temperatura. A 100ºC bull l’aigua i es desprèn de si mateixa, en forma de vapor. Tanta paraula dita, ja ho veieu, no espereu gran cosa. Em perdo entre els micelis blancs que s’esfilagarsen endins la terra, ja sigui seca o ben humida. Els descuso i en descuso les arrels a què s’aferren. Aleshores uso el mot, els mots, els que em caben dins un sol puny i, procuro cosir el pedaç i el trau. D’aquests últims, la vida tant des de la ciència com la vivència, en té tants com l’àvia i la mare a la llauna dels botons.

Si sabés resoldre el qui, no em caldria escriure, ni canviar d’estat, ni canviar de registre. Hores d’ara només em resta agrair la companyia.