Liquenologia

Granit cobert de diverses espècies liquèniques. Fotografiat a Andorra.

No me n’he amagat mai, en un moment determinat de la meva vida em vaig enamorar bojament dels líquens. Com en qualsevol relació ha tingut els seus alts i baixos, però seguim trobant-nos en la mirada atenta de qui veu allò, sovint tant petit, com l’amor.

Per als més més fidels al romanticisme, podreu pensar que banalitzo l’amor. Per als més científics, podreu pensar que embruto l’objectivitat. Però jo, declarada híbrida i amant d’organismes de naturalesa simbiont, no puc explicar-vos el meu punt de partida d’altra manera.

Vaig començar a treballar amb líquens l’any 2015, tot just descobrint-los, junt amb l’Antonio Gómez Bolea i l’equip de liquenologia de la Universitat de Barcelona, amb qui segueixo vinculada.

Els líquens són organismes molt especials i complets, són el que alguns considerarien una bona parella. Pacients com ells sols, te n’ensenyen també, de paciència, t’escolten i fan la seva. Sense parafrasejar cançons, plegats vam començar a fer camins. Inesperats per molts, “on vas amb aquesta parella, Laura?”. Bé, a mi també m’han sorprès les oportunitats que n’han sorgit d’aquesta relació, hem aprofitat al màxim l’avinentesa.

Vam començar a remenar roques, escorces i terra, a identificar i fer llistes de tàxons (d’espècies i gèneres) de diferents indrets. Vam introduir-nos de ben a prop en la ciència ciutadana amb projectes diversos dels que ja us en parlaré. També en l’increïble món de l’ecologia urbana i força aspectes en que els líquens en tenen alguna cosa a dir.

Antropomorfitzant els líquens, no vull que penseu que em situo precisament en un punt de partida antropocèntric, ans el contrari. Els líquens, i els estudis de biologia en general, m’han impregnat del que considero essencial: la vida no és exclusivament humana. Tot i que fins ara, nosaltres som els únics pesats que coneixem que podem donar-hi voltes sens fi. El meu gest de fer-los amants busca escurçar la distància entre nosaltres, busca l’empatia que ens resulta tan complexa d’assolir a partir de la distància biològica que creiem tenir.

Reivindicar els líquens, organismes presents arreu dels sistemes terrestres, és reivindicar alhora qualsevol forma de vida per molt distant i/o desconeguda que ens resulti. És situar-nos al bell mig de l’arbre de la vida i veure que no som res més enllà d’un nus que fa molt d’enrenou, entre tants d’altres que sovint ens passen desapercebuts. Reivindicar els líquens, tal com ho hem fet amb els anys, és cridar a la humilitat i la co-habitació de totes les espècies amb respecte.