Re-flexió
Acabar l’any amb la projecció de què i com serà el següent, sempre ve acompanyat de què ha estat el que deixem enrere. No disposo de la transparència del futur, només tinc entre mans les tecles d’un ordinador poc pesat. Només tinc entre mans aquest precís instant. Des d’aquí, mirar endavant és veure els balcons de davant de casa, una pila de terrats i la Muntanya de Montjuïc.
Mirar endavant, ara que s’acaba l’any, és fer-ho des de l’any estant. Un any que ha dibuixat un camí tortuós, o potser, ben mirat, un camí com el que dibuixa la llera d’un riu des de l’aire. He acabat formant un delta, perquè de sediment n’he arrossegat molt i els darrers passos del camí els he dut a terme amb una velocitat de cabal molt baixa. Massa paraula per parlar de la lentitud dels processos, oi?
Venia d’una muntanyes molt i molt altes, potser una mica més i tot que els nostres estimats Pirineus i serralades. L’aigua, allà corria forta, corria. Tenia pressa per empènyer la vida avall! Tan avall, que l’estiu va fer-se sec, de plana interior. Vaig esdevenir una riera com les que encara trobem a molts indrets urbans, d’aquelles en què no hi corre l’aigua però s’inunden amb les pluges torrencials. Va acabar precisament amb elles. Un estiu apoteòsic, sense arques de Noé on salvar vides.
De fet, això no és prou cert i, de mentides i imprecisions no en conec. N’hi havia una d’arca, una de sola. Per arribar-hi, calia nedar, sostenir-se en aquest medi que a la gran majoria dels mamífers ens costa. Jo, de natura de cetaci, en tinc ben poca. Però allà hi era, sense tocar terra i amb l’avinguda de la riera requerint-me un orifici al bell mig del cap per on respirar.
Amb tot l’esforç que requereix la vida, m’hi vaig aferrar: una embarcació de fusta poc polida, que en la fita d’enfilar-m’hi va deixar estelles de fusta clavades arreu del cos. Les mans, no eren mans, les cuixes i els genolls desaprenien a caminar pel dolor de la fusta endins. Navegava, al cap i a la fi. Salvada com el suro, contraposada però a la seva densitat, restava de mi tan sols el ferro ferit del formigó armat.
La tardor sempre s’enduu moltes coses, perquè plou però amb tendresa. Amb la tendresa de la terra que no se m’havia endut a mi. De la terra on no reposaven despulles, sinó micelis que començaven a fructificar. Amb els primers bolets, els aglans i la pinassa, entre fulles de caducifoli, vaig començar a despullar-me. Despullar-me de les estelles, despullar-me de les ferides. El cabal corria suau, sense perdre la voluntat de fer-ho, però gaudint el seu pas per cada indret. Vaig començar a ser la rosada damunt les fulles de les maduixeres, i també dels esbarzers.
Mica en mica, la tardor va fer-se amiga de la vida, i amb elles dues, vaig començar a estendre els braços i deixar-me portar. No sense oblidar, que cal força per arrelar. Arrelar compta amb certa violència, perquè l’aferrar-se a la terra suposa rompre-la, esquinçar-la, trobar el lloc de les arrels. De les meves, i de les noves. Arrelar, és lent i constant, un moviment invisible que va forjant un tronc que aprèn a obrir el pit i abandonar la respiració inundada.
Essent rosada, les fulles poc a poc van tornar-se blanques i jo gebrada. La força de l’aigua quan freguem el zero. El món no em feia cruixir, jo era ara qui l’esquerdava, qui el posava en entredit. Ara que puc deturar-vos les cèl·lules, i obligar-vos a hivernar, comença de nou la vida. En la latència, revisc.
El contrast d’ésser gel i delta, és la mar càlida i la sal. Un Mediterrani que em va donar la vida i ara m’ajuda a sostenir-la, en comptes de voler-la veure a l’horitzó.
Ara que s’acaba l’any, no disposo de la transparència del futur. Ara que soc gel, podré deixar-me fondre, però no enfonsar. De nou un joc de densitats. Cíclic el se-tan-ta-per-cent-de-mi, s’encomana a l’escalfor del sol d’hivern i l’evaporació, havent après les qualitats d’altres natures i sobreviscut a la meva.