En català, si ens deturem a dir canes, sense voler canviem de país. Així ho fa també el temps amb el color dels nostres cabells.
Ens canvia de país, el temps, mudem. A voltes amb més o menys avidesa, d’altres amb subtilesa. Ara bé, sempre, sempre, marcant territori.
Les fronteres són línies invisibles. També les fronteres del temps s’inscriuen en nosaltres de manera pràcticament imperceptible. Però arriba un moment en què podem començar a resseguir les seves traces. Deixen de ser intangibles i podem fer-ne, de la vista i el tacte, els seus sentits.
Les fronteres del temps, som nosaltres mateixos damunt nosaltres mateixos. Som la traçada mateixa del temps.
Aquest traç, ben avingut, ens pren el color per donar-nos aquell que els conté tots. Ens transporta a un hivern dels d’abans o d’indrets d’altres països. Un hivern ple de neu, que ens neix del bell mig del cap. Emblanquina el pensament, aclareix i porta llum. Una llum que a partir d’ara reflectirà tota la nostra història: endavant i endarrere. Esdevindrem mirall, ens emmirallarem i, en el reflex acolorit hi veurem les nostres vies i vides. Les fronteres que ens han anat deixant els anys…
Vora la boca, el gest, somriure o ganyota. Els ulls, riallers, restaran rere els solcs de les galtes que pugen amunt, mentre baixen les celles. Seguint, el front i els seus pentagrames, prepararan la melodia per a tots els colors que brollaran del blanc. El traç del temps a cada racó de tu, a cada racó de mi, a cada racó de nosaltres.
Entre els meus cabells que un dia reflectien envermellits la llum, el blanc comença a destacar, de tant en tant, com ara són les nevades: escasses, subtils, però destacables. Perquè que nevi… que nevi ens fa il·lusió i, ens porta aigua. Recordem com nevava abans… de la mateixa manera ho fem, amb els cabells envermellits i nostàlgics, que els pren el temps en la seva traçada suau.
orblau 