Ciència ciutadana

Els darrers anys he dedicat temps, esforç i voluntat a diferents projectes de ciència ciutadana i comunitats de pràctica d’aquesta (Oficina de Ciència Ciutadana de Barcelona). Malgrat té una història ben llarga a casa nostra, podem pensar en l’ornitologia i la meteorologia, encara és força desconeguda. Els darrers anys, ha incrementat la seva presència i visibilitat, i se’ns presenta com una oportunitat clara.

Podem referir-nos a la ciència ciutada amb una definició simple “participació de la ciutadania en qualsevol dels passos de la investigació”.

L’escletxa o contra l’hermeticitat de la comunitat científica
Resulta interessant trobar en l’obra de Kuhn l’atreviment de titllar a aquell qui s’involucra en la ciència com a “adicte” (2006, p. 153), a qui atribueix un conjunt d’emocions i valors que l’atrauen cap ella (idem). I ho és, també, el seu èmfasi en què el valor individual d’aquest malalt, en el conjunt de l’empresa científica, sovint tindrà poca rellevància (idem). Serà una comunitat, que haurà adoptat un paradigma, aquella qui, per dir-ho de forma planera, anirà picant pedra. O, en termes kuhnians, desenvoluparà la seva pràctica en un període de ciència normal donat per l’acceptació del paradigma en qüestió. D’aquest últim se’n desprenen els criteris per determinar quins seran els problemes científics que es podran abordar, en detriment d’altres problemes que queden fora de la disciplina o de la ciència mateixa (p.152). És aquí on afegiré un tercer apunt d’interès. La discreta alerta de Kuhn, atenent a què el paradigma pot arribar a aïllar una comunitat de problemes socialment importants per no ajustar-se als seus criteris i objectius (idem).
El valor de la comunitat, al meu parer, s’ha fet més palès en els darrers anys. Només cal veure l’elevat nombre d’autors que signen la major part dels treballs publicats (p. ex. Spribille et al. (2016), un article a Science sobre la simbiosi liquènica, amb molt de ressò signat per 12 autors, o articles de filogènia com Hinchliff et al. (2015) que arriben a sumar fins a 22 autors). Actualment és excepcional el fet que científics puguin signar de manera individual un treball (p. ex. Carlos Herrera, investigador a la Estación Biológica de Doñana, amb nombrosos treballs on la seva és l’única autoria). Avui el grau d’especialització individual és tal que es requereix de la col·laboració de grans equips. És una qüestió interessant i oberta a discussió, però només vull apuntar-la per ampliar les implicacions de la comunitat en l’empresa científica.
La ciència és una activitat humana, i com a tal, totes les comunitats científiques que s’estableixen en el seu marc, es troben alhora dins una comunitat major (no científica, sinó social en sentit ampli). I, malgrat l’accepció amb què Kuhn usa el terme ‘comunitat’, sigui restringit al consens i l’acceptació d’un paradigma compartit, proposo ampliar-ne
els límits i posar en valor la comunitat general en què es “juga” a fer ciència per tal d’evitar l’aïllament.
La ciència ciutadana (en endavant ‘CC’), això és incloure la ciutadania en algun dels passos d’una investigació (com veurem complex de definir i delimitar), representa una escletxa per pot entrar i sortir el conjunt de la realitat científica i social.

Científics, amateurs i neòfits
A qui avui en dia anomenem científic carrega anys d’àrdua formació i una trajectòria professional en la investigació. Sabem que algunes de les característiques que determinen ser científic impliquen assumir un conjunt de compromisos, entre d’altres, l’interès per comprendre el món i, si se’m permet dir-ho així, el vici de la precisió amb què s’ha ordenat (Kuhn, 2006, p.159). En la formació d’un científic, aquests compromisos es troben implícits. Tanmateix, un individu sense aquesta formació també pot assumir-los apel·lant a una actitud científica.
Anton van Leeuwenhoek (1632-1723) fou un comerciant de teles i el primer caçador de microbis (Kruif, 2005, p.7-26). Pres, conscient o inconscientment, pel delit científic fou el primer en fer observacions i acurades descripcions de microorganismes. Em remeto a la seva figura per exemplificar com personatges que formen part de moments clau en la història de la ciència, són el que anomenem amateurs. Els treballs de Leeuwenhoek foren posats en dubte, no només per la naturalesa de les seves investigacions, sinó per la credibilitat que se’n desprèn d’algú sense formació científica. Tot i això, després de la seva gran perseverança comunicant i demostrant el rigor dels seus descobriments, la Royal Society va acabar reconeixent-li el mèrit (ibid.).
Caren Cooper, ornitòloga i especialista en CC, presenta una perspectiva de trencament en la concepció dels actors de la ciència, arran dels estudis sobre les marees oceàniques de William Whewell, que el van fer guanyar la Royal Medal de la Royal Society el 1837 (Cooper, 2016, p. 3). L’estudi requeria de centenars de voluntaris al llarg de la costa, coordinats per Whewell, per fer les mesures adients. Sembla doncs, que aquest és un dels primers exemples de ciència ciutadana, malgrat la manca de reconeixement als participants (p. 4).
Whewell fou qui encunyà el terme ‘científic’, que marca per a Cooper un distanciament més clar entre científics i amateurs, iniciant-se la concepció del científic com a professió (p. 6-8). Cooper reclama la necessitat de trencar amb l’aïllament del descobriment científic, endinsant-nos en l’escletxa que s’obre cap a la gent normal (p.9).
I és que, a més dels Leeuwenhoeks de la història, hi ha ‘la gent normal’, aquella que no és ni científica, ni amateur. Participants potencials en projectes de ciència ciutadana que no viuen de o amb l’actitud científica. Als qui però, com a tots en major o menor mesura, els és inherent la curiositat. És a aquests als qui podem batejar com a neòfits, i és a aquests amb els qui també hem de començar a comptar. La CC es proclama com una ciència per a i amb el conjunt ciutadania (Heigl et al., 2019, p.8090, i la seva referència al’ European Horizon 2020).

Ciència ciutadana
En la presentació i participació de la CC, hi ha un discurs polític molt potent, conformat al meu parer per dos elements claus. El primer és la ciència oberta, un dels marcs en què es desenvolupa (Anglada & Abadal, 2018, p.296). El segon, és el seu potencial d’ésser una via cap a la democratització de la ciència i les polítiques basades en evidències (Angalda & Abadal, 2018, p. 293; Capel, 2014, p.14-15). Per tal de poder fer CC, calen tots els actors que hi prenen partit, això és, investigadors, ciutadania i institucions polítiques i científiques. Ambdós punts forts atrauen i alhora promouen certa persuasió, l’engagement en llengua anglesa. Però res més lluny de semblar una crítica, considero que són realment punts potencialment positius d’aquesta pràctica. Cal tenir en compte però, entre d’altres factors, que el propi engagement de l’empresa científica pot precipitar emprendre camins de ciments poc sòlids i emmascarar-los com a tal.
Quan refereixo a què la CC és ara mateix quelcom en discussió, entenc que es troba en un moment generacional en què s’està procurant una regulació i estandardització de la seva pràctica. Però, com s’esdevé en ciència, requerim de resultats per poder discutir-los. Així doncs, abocar-nos i fer CC enriquirà la discussió, tant en termes científics com filosòfics. Amb més estudis i fets que ens permetin, entre tots ells, dilucidar què s’està fent i què n’està sorgint en la ciència, i les particularitats que es puguin donar a nivell interdisciplinar, podrem avançar en la consolidació de la pràctica des de la perspectiva dels dos termes que conformen el tàndem ‘CC’.

Bibliografia

Anglada, Lluís; Abadal, Ernest (2018), «¿Qué es la ciencia abierta?», Anuario ThinkEPI, v.12, p. 292-298.

Capel, Horacio (2014). Ciencia ciudadana, ética y política para viejos y nuevos problemas. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. Vol. XIX, nº1096.

Cooper, Caren (2016), Citizen Science. How Ordinary People are Changing the Dace ofDiscovery, London, Duckworth Overllok.Eitzel, M V, Cappadonna, J L, Santos-Lang, C, Duerr, R E, Virapongse, A, West, S E, Kyba, C C M,Bowser, A, Cooper, C B, Sforzi, A, Metcalfe, A N, Harris, E S, Thiel, M, Haklay, M, Ponciano, L, Roche, J, Ceccaroni, L, Shilling, F M, Dörler, D, Heigl, F, Citizen Science: Theory and Practice, 4(1): 9, p. 1–9.

Heigl, F., Kieslinger, B., Paul, K. T., Uhlik, J., & Dörler, D. (2019a), «Opinion: Toward an international definition of citizen science», Proceedings of the National Academy of Sciences, 116(17), p. 8089-8092.
Heigl, F., Kieslinger, B., Paul, K. T., Uhlik, J., & Dörler, D. (2019), «Reply to Auerbach et al.: How our Opinion piece invites collaboration.», Proceedings of the National Academy of Sciences, 116(31), p.15338-15338.

Kruif, Paul de (2005), Cazadores de microbios, trad. Luis Rutiaga, México, Grupo Editorial Tomo.

Kuhn, Thomas S. (2006), La Estructura de las revoluciones científicas, trad. Carlos Solís, México, D.F., Fondo de Cultura Economica.

Spribille, Toby, Tuovinen, Veera, Resl, Philipp, Vanderpool, Dan, Wolinski, Heimo, Aime, M. Catherine, Schneider, Kevin, Stanbentheiner, Edith, Toome-Heller, Merje, Thor, Göran, Mayrhofer, Helmut, Johannesson, Hanna & McCutcheon, John P. (2016). «Basidiomycete yeasts in the cortex of ascomycete macrolichens. » Science, 353(6298), p. 488-492.