Category Archives: Re-flexió

Tu tan optimista, i jo tan pessimista

Pas de fauna

Ajuda’m a creuar el carrer. Una simple demanda, una demanda que cau al fons de l’abisme amb què havia sortit de casa. De braços encara en tinc, així que en puc deixar un per acompanyar el pas de fauna que creua l’asfalt del poble-ciutat on he crescut. Escolto i somric. Somric amb la musculatura de la cara, que encara tinc. Jo no puc somriure més enllà d’aquest gest físic, però potser puc contagiar-lo, penso. Som animals mimètics.

Un pas de fauna que es converteix en tres. Una conversa amb una dona que em sembla pràcticament més jove que jo. Ella, diu, fins als setanta tot bé. Ara, tots els mals. Jo li dic, sense abandonar el somriure, que totes les edats tenen lo suyo. Ella insisteix, que no que no, que fins als setanta res. No ho sap però em nega l’abisme. Me’l nega i me’l fa més fons, alhora que, a mesura que es contagia -en aquesta època de virus- del meu somriure, em va il·luminant una mica la sortida que no arribo a atansar. Si més no, ella somriu, en aquest dia de calor.

La seva mà aferra fort el meu braç. Faig un esforç que no reconec com a tal fins que em deixa anar i jo la deixo seguir. L’empenyo a seguir el camí fins a casa la seva germana on, diu, dinarà i estarà a gust. Jo tornaré al pis, sola, a no sentir-me a gust, però a sentir-me. Escoltar-me. Saber-me, malgrat l’abisme.

Quan es desprèn de la meva pell, jo l’he contaminat d’un aroma de simpatia i ella, a mi, m’ha deixat l’olor de la seva crema cara al braç que em persegueix fins la tornada a la solitud. Ha repetit moltes vegades, tu tan optimista, i jo tan pessimista. Em sento traïdora, però, veient-la arreglada i preciosa, penso en com aquest gest m’ha cobert de certa glòria. La vida m’ha ensinistrat.

Amb la bellesa, encara no n’hi ha prou, però n’hi ha una mica. Aquesta engruna de pa per tornar, refer el camí. Abandonar-me al cos que em manté i contagiar el subtil moviment del rostre, encomanar a altri la possibilitat d’enlluernar una mica la mirada davant la foscor.

Diumenge d’agost. Escriptura ràpida.

Oda a les primeres canes

En català, si ens deturem a dir canes, sense voler canviem de país. Així ho fa també el temps amb el color dels nostres cabells.

Ens canvia de país, el temps, mudem. A voltes amb més o menys avidesa, d’altres amb subtilesa. Ara bé, sempre, sempre, marcant territori.

Les fronteres són línies invisibles. També les fronteres del temps s’inscriuen en nosaltres de manera pràcticament imperceptible. Però arriba un moment en què podem començar a resseguir les seves traces. Deixen de ser intangibles i podem fer-ne, de la vista i el tacte, els seus sentits.

Les fronteres del temps, som nosaltres mateixos damunt nosaltres mateixos. Som la traçada mateixa del temps.

Aquest traç, ben avingut, ens pren el color per donar-nos aquell que els conté tots. Ens transporta a un hivern dels d’abans o d’indrets d’altres països. Un hivern ple de neu, que ens neix del bell mig del cap. Emblanquina el pensament, aclareix i porta llum. Una llum que a partir d’ara reflectirà tota la nostra història: endavant i endarrere. Esdevindrem mirall, ens emmirallarem i, en el reflex acolorit hi veurem les nostres vies i vides. Les fronteres que ens han anat deixant els anys…

Vora la boca, el gest, somriure o ganyota. Els ulls, riallers, restaran rere els solcs de les galtes que pugen amunt, mentre baixen les celles. Seguint, el front i els seus pentagrames, prepararan la melodia per a tots els colors que brollaran del blanc. El traç del temps a cada racó de tu, a cada racó de mi, a cada racó de nosaltres.

Entre els meus cabells que un dia reflectien envermellits la llum, el blanc comença a destacar, de tant en tant, com ara són les nevades: escasses, subtils, però destacables. Perquè que nevi… que nevi ens fa il·lusió i, ens porta aigua. Recordem com nevava abans… de la mateixa manera ho fem, amb els cabells envermellits i nostàlgics, que els pren el temps en la seva traçada suau.

Insomnes diacrítics

Una nit en vetlla

Encara no són les cinc del matí i no tinc clar quins accents diacrítics han quedat en vida. Una batalla perduda, la son i els diacrítics. Em sento el cos tremolós, podria optar per un got de llet o la consulta a la secció de llengua de l’Institut d’Estudis Catalans. L’altre dia els titulars eren esgarrifosos: s’ha acabat la moratòria, deien. S’ha acabat la treva, ja no podem cometre cap més errada. Oblidarem el cumpleanys, però no perdonarem l’ús incorrecte dels diacrítics. Incorrectes, aquestes noies sí són bones. Ho són perquè han estat hàbils en calar-nos a aquells amb cert delit per la llengua. La de porc no, ni la de vaca. He de reconèixer que és una part de les bèsties que… Aquí dibuixo una ganyota d’angúnia que només vosaltres podreu interpretar, la deixo a gust de les lectores i lectors. Tres punts suspensius per parlar de la llengua i seguim sense diacrítics.

Som costumistes. Ens agrada quedar-nos al llit, a plena nit, canviant la rosa dels vents per un punt determinat del sostre com a nou sistema de referència. Mentida! Tots sabem que a la nit no veiem el sostre. Quin percentatge de miops hi ha a la societat occidental? A més a més, si alguna cosa he après de la miopia, és que a les fosques encara s’hi guipa menys. El punt que segurament us atrau és una escletxa de llum difosa que entra per una persiana mal tancada, un reflex d’aquesta llum en un mirall, o potser una ombra malparida que segons l’angle incomoda semblant un intrús. De la mateixa manera que ens morim de ganes de pidolar pels racons l’endemà, no he pogut dormir, he passat la nit del lloro, i uns quants què desgraciadeta, desgraciadet que soc. Necessitem els diacrítics. Perquè hi eren, i ens van costar el nostre esforç i estima. Sinó que li preguntin a Plutó: ja no ets un planeta. Tota una nit en vetlla per plorar-ne l’absència i el canvi de natura.

Imagineu que ens diuen: no existirà més la taula de l’1. Pam! Aleshores, què ens quedaria? Res de res. La part màgica de les multiplicacions desapareixeria, ja res tindria sentit. Però no perquè no trobessin una alternativa lògic-matemàtica que ens ajudés a resoldre-ho, sinó perquè la part senzilla d’una trista operació deixaria al descobert que aquella nit no hem dormit bé. Sempre és una excusa de les bones. Si hi pensem, les matemàtiques de les nostres nenes i nens avui són més complexes. Perquè ja no sumen com sumàvem, no multipliquen i molt menys divideixen com ho fèiem. Ara fan servir sistemes que els ajuden a entendre-ho, i m’agrada. Però, nosaltres, aferrats a la pèrdua dels diacrítics, som incapaços d’acabar els quadernets d’estiu o entendre què volen fer les nostres criatures amb una divisió de dues xifres. De fet, alguns ho enteníem de la manera en què ens ho explicaven, o potser teníem la sort d’entendre-ho perquè érem capaços de dormir bé una nit. Ara, en aquesta edat absurdament adulta, estem vençuts: ni diacrítics, ni planetes, ni operacions bàsiques.

Com a bones i bons insomnes, acabem en to existencialista, i si ens pica el nas patim per si és la covid o el preludi d’una mort enunciada. No esternudem perquè hi hagi una pila i mitja de llibres al costat del capçal, plens de pols. Un volum vermell de Teresa de Jesús que no saps quan vas pensar que tindries temps de llegir i de fet, el teu jo existencial d’ara mateix sap que l’ha de llegir, ara o demà. Potser per a la propera nit. El més trist de tot, no obstant, no són les lectures que deixem per fer i a les que donem falses esperances, no. El més trist és que seguim en vetlla, en un rèquiem pels diacrítics que crèiem etern i en sonen les darreres notes. Tot rèquiem acaba, perquè hi ha hagut una mort que com les nits, es vetlla. Descanseu en pau, malgrat no aconseguiu conciliar el sóc.

Ara que s’acaba l’any

Re-flexió

Acabar l’any amb la projecció de què i com serà el següent, sempre ve acompanyat de què ha estat el que deixem enrere. No disposo de la transparència del futur, només tinc entre mans les tecles d’un ordinador poc pesat. Només tinc entre mans aquest precís instant. Des d’aquí, mirar endavant és veure els balcons de davant de casa, una pila de terrats i la Muntanya de Montjuïc.

Mirar endavant, ara que s’acaba l’any, és fer-ho des de l’any estant. Un any que ha dibuixat un camí tortuós, o potser, ben mirat, un camí com el que dibuixa la llera d’un riu des de l’aire. He acabat formant un delta, perquè de sediment n’he arrossegat molt i els darrers passos del camí els he dut a terme amb una velocitat de cabal molt baixa. Massa paraula per parlar de la lentitud dels processos, oi?

Venia d’una muntanyes molt i molt altes, potser una mica més i tot que els nostres estimats Pirineus i serralades. L’aigua, allà corria forta, corria. Tenia pressa per empènyer la vida avall! Tan avall, que l’estiu va fer-se sec, de plana interior. Vaig esdevenir una riera com les que encara trobem a molts indrets urbans, d’aquelles en què no hi corre l’aigua però s’inunden amb les pluges torrencials. Va acabar precisament amb elles. Un estiu apoteòsic, sense arques de Noé on salvar vides.

De fet, això no és prou cert i, de mentides i imprecisions no en conec. N’hi havia una d’arca, una de sola. Per arribar-hi, calia nedar, sostenir-se en aquest medi que a la gran majoria dels mamífers ens costa. Jo, de natura de cetaci, en tinc ben poca. Però allà hi era, sense tocar terra i amb l’avinguda de la riera requerint-me un orifici al bell mig del cap per on respirar.

Amb tot l’esforç que requereix la vida, m’hi vaig aferrar: una embarcació de fusta poc polida, que en la fita d’enfilar-m’hi va deixar estelles de fusta clavades arreu del cos. Les mans, no eren mans, les cuixes i els genolls desaprenien a caminar pel dolor de la fusta endins. Navegava, al cap i a la fi. Salvada com el suro, contraposada però a la seva densitat, restava de mi tan sols el ferro ferit del formigó armat.

La tardor sempre s’enduu moltes coses, perquè plou però amb tendresa. Amb la tendresa de la terra que no se m’havia endut a mi. De la terra on no reposaven despulles, sinó micelis que començaven a fructificar. Amb els primers bolets, els aglans i la pinassa, entre fulles de caducifoli, vaig començar a despullar-me. Despullar-me de les estelles, despullar-me de les ferides. El cabal corria suau, sense perdre la voluntat de fer-ho, però gaudint el seu pas per cada indret. Vaig començar a ser la rosada damunt les fulles de les maduixeres, i també dels esbarzers.

Mica en mica, la tardor va fer-se amiga de la vida, i amb elles dues, vaig començar a estendre els braços i deixar-me portar. No sense oblidar, que cal força per arrelar. Arrelar compta amb certa violència, perquè l’aferrar-se a la terra suposa rompre-la, esquinçar-la, trobar el lloc de les arrels. De les meves, i de les noves. Arrelar, és lent i constant, un moviment invisible que va forjant un tronc que aprèn a obrir el pit i abandonar la respiració inundada.

Essent rosada, les fulles poc a poc van tornar-se blanques i jo gebrada. La força de l’aigua quan freguem el zero. El món no em feia cruixir, jo era ara qui l’esquerdava, qui el posava en entredit. Ara que puc deturar-vos les cèl·lules, i obligar-vos a hivernar, comença de nou la vida. En la latència, revisc.

El contrast d’ésser gel i delta, és la mar càlida i la sal. Un Mediterrani que em va donar la vida i ara m’ajuda a sostenir-la, en comptes de voler-la veure a l’horitzó.

Ara que s’acaba l’any, no disposo de la transparència del futur. Ara que soc gel, podré deixar-me fondre, però no enfonsar. De nou un joc de densitats. Cíclic el se-tan-ta-per-cent-de-mi, s’encomana a l’escalfor del sol d’hivern i l’evaporació, havent après les qualitats d’altres natures i sobreviscut a la meva.