Una nit en vetlla
Encara no són les cinc del matí i no tinc clar quins accents diacrítics han quedat en vida. Una batalla perduda, la son i els diacrítics. Em sento el cos tremolós, podria optar per un got de llet o la consulta a la secció de llengua de l’Institut d’Estudis Catalans. L’altre dia els titulars eren esgarrifosos: s’ha acabat la moratòria, deien. S’ha acabat la treva, ja no podem cometre cap més errada. Oblidarem el cumpleanys, però no perdonarem l’ús incorrecte dels diacrítics. Incorrectes, aquestes noies sí són bones. Ho són perquè han estat hàbils en calar-nos a aquells amb cert delit per la llengua. La de porc no, ni la de vaca. He de reconèixer que és una part de les bèsties que… Aquí dibuixo una ganyota d’angúnia que només vosaltres podreu interpretar, la deixo a gust de les lectores i lectors. Tres punts suspensius per parlar de la llengua i seguim sense diacrítics.
Som costumistes. Ens agrada quedar-nos al llit, a plena nit, canviant la rosa dels vents per un punt determinat del sostre com a nou sistema de referència. Mentida! Tots sabem que a la nit no veiem el sostre. Quin percentatge de miops hi ha a la societat occidental? A més a més, si alguna cosa he après de la miopia, és que a les fosques encara s’hi guipa menys. El punt que segurament us atrau és una escletxa de llum difosa que entra per una persiana mal tancada, un reflex d’aquesta llum en un mirall, o potser una ombra malparida que segons l’angle incomoda semblant un intrús. De la mateixa manera que ens morim de ganes de pidolar pels racons l’endemà, no he pogut dormir, he passat la nit del lloro, i uns quants què desgraciadeta, desgraciadet que soc. Necessitem els diacrítics. Perquè hi eren, i ens van costar el nostre esforç i estima. Sinó que li preguntin a Plutó: ja no ets un planeta. Tota una nit en vetlla per plorar-ne l’absència i el canvi de natura.
Imagineu que ens diuen: no existirà més la taula de l’1. Pam! Aleshores, què ens quedaria? Res de res. La part màgica de les multiplicacions desapareixeria, ja res tindria sentit. Però no perquè no trobessin una alternativa lògic-matemàtica que ens ajudés a resoldre-ho, sinó perquè la part senzilla d’una trista operació deixaria al descobert que aquella nit no hem dormit bé. Sempre és una excusa de les bones. Si hi pensem, les matemàtiques de les nostres nenes i nens avui són més complexes. Perquè ja no sumen com sumàvem, no multipliquen i molt menys divideixen com ho fèiem. Ara fan servir sistemes que els ajuden a entendre-ho, i m’agrada. Però, nosaltres, aferrats a la pèrdua dels diacrítics, som incapaços d’acabar els quadernets d’estiu o entendre què volen fer les nostres criatures amb una divisió de dues xifres. De fet, alguns ho enteníem de la manera en què ens ho explicaven, o potser teníem la sort d’entendre-ho perquè érem capaços de dormir bé una nit. Ara, en aquesta edat absurdament adulta, estem vençuts: ni diacrítics, ni planetes, ni operacions bàsiques.
Com a bones i bons insomnes, acabem en to existencialista, i si ens pica el nas patim per si és la covid o el preludi d’una mort enunciada. No esternudem perquè hi hagi una pila i mitja de llibres al costat del capçal, plens de pols. Un volum vermell de Teresa de Jesús que no saps quan vas pensar que tindries temps de llegir i de fet, el teu jo existencial d’ara mateix sap que l’ha de llegir, ara o demà. Potser per a la propera nit. El més trist de tot, no obstant, no són les lectures que deixem per fer i a les que donem falses esperances, no. El més trist és que seguim en vetlla, en un rèquiem pels diacrítics que crèiem etern i en sonen les darreres notes. Tot rèquiem acaba, perquè hi ha hagut una mort que com les nits, es vetlla. Descanseu en pau, malgrat no aconseguiu conciliar el sóc.
orblau 