Les seves olors

Relat curt d’inspiració científica, finalista a la IV edició d’Inspiraciència (CSIC), 2016

Amb el cap cot torno a passar per davant. Sempre forço la ruta. És
cert que me’n avergonyeixo una mica, no sé si algú deu sospitar.
Procuro fer veure que tot és fruit de l’atzar o la rutina, passo xiulant,
cantant fluixet o amb la mirada fixada estratègicament en un punt,
com si res del que faig fos a consciència. Si em sento molt
desesperada dissimulo com puc la desacceleració del pas, agafo el
telèfon o remeno la bossa. I quan ja he passat de llarg, respiro
profundament i m’enduc amb mi el que m’interessa d’aquest vici
secret.


Passo a primera hora del matí, quan els veïns encara no s’han
llevat, però ja hi ha moviment. La furgoneta, les caixes amb totes les
comandes ben embolicades i la composició simfònica d’inici de
jornada amb les tisores de podar marcant el tempo. No puc evitar la
temptació de passar també al vespre, quan canvia la música, amb
els crescendo de les persianes de les botigues tancant el dia i
l’aigua dels cubells brollant a les reixes del clavegueram. Camino
amb compte, perquè el terra ha quedat ple de fulles i poncelles.
Encara queden un parell de testos a fora i algun que d’altre ram.
L’altre dia gairebé em descobreixen. A dues passes d’aquest temple
del plaer, em vaig topar de cara amb el meu antic professor de
botànica. Em va reconèixer a l’instant, amb un somriure amable i
sincer va fer-me un interrogatori sobre el meu recorregut acadèmic i
professional. Jo, que l’últim a qui esperava trobar-me era aquell
home encantador, l’únic capaç de descobrir-me, vaig enrogir de dalt
a baix. Les galtes em cremaven, les mans em suaven, la veu
tremolosa lluitava per mantenir la calma. Devia notar que alguna
cosa em preocupava més que la il•lusió del retrobament, així que
amb una palmada a l’esquena i la seva mirada de “sempre vas ser
una alumna peculiar, veig que els anys només t’arruguen”, em va
desitjar sort i va marxar. Tan bon punt es va allunyar, em vaig
desinflar. Necessitava una dosi més gran de l’habitual d’allò que
havia vingut a buscar.


Per primer cop, després de tants mesos, vaig seure al banc del
davant. Abandonant la vergonya, vaig tancar els ulls i inspirar amb
tota la força dels pulmons fins a omplir-los a vessar d’aquella olor.
Era fresca i neta, després de dues voltes respiratòries més, vaig
arribar a l’èxtasi. En aquest estat mental, vaig ser conscient de la
meva debilitat. Un local petit, ple de gerres d’aigua amb flors
tallades, rams de flors, corones de flors, testos amb terra o gelatines
on hi creixen petites plantes de grans flors, dibuixos de flors, flors de
ceràmica, flors de tela, flors seques… quina perversió. De sobte
me’n vaig adonar que era davant el sex-shop del món vegetal.
Quina torbació, quines suors em van pujar de cop. Portava mesos
perseguint les pobres plantes, castrades, nascudes per a l’exposició
dels seus òrgans reproductors. Pervertides i maltractades,
encreuades sense compassió o filles de cultius in vitro massius,
sense cap pol•linitzador lliure, sense cap decisió a les seves mans.
No sabia on ficar-me, jo còmplice de tot això, tan decent pel que es
refereix al sexe humà i aquí em trobava, davant de centenars de
gineceus i androceus vestits pels pètals més vistosos, per la corol•la
més sexy.


Discernint el meu desenfrè ocult, nimfòmana d’angiospermes, vaig
resoldre que havia de posar punt i final a la meva malaltia: si
m’apropava a una planta, que fos també per les seves fulles, tiges i
arrels, que les volia silvestres, només condemnades a la seva pròpia
biologia.

Insomnes diacrítics

Una nit en vetlla

Encara no són les cinc del matí i no tinc clar quins accents diacrítics han quedat en vida. Una batalla perduda, la son i els diacrítics. Em sento el cos tremolós, podria optar per un got de llet o la consulta a la secció de llengua de l’Institut d’Estudis Catalans. L’altre dia els titulars eren esgarrifosos: s’ha acabat la moratòria, deien. S’ha acabat la treva, ja no podem cometre cap més errada. Oblidarem el cumpleanys, però no perdonarem l’ús incorrecte dels diacrítics. Incorrectes, aquestes noies sí són bones. Ho són perquè han estat hàbils en calar-nos a aquells amb cert delit per la llengua. La de porc no, ni la de vaca. He de reconèixer que és una part de les bèsties que… Aquí dibuixo una ganyota d’angúnia que només vosaltres podreu interpretar, la deixo a gust de les lectores i lectors. Tres punts suspensius per parlar de la llengua i seguim sense diacrítics.

Som costumistes. Ens agrada quedar-nos al llit, a plena nit, canviant la rosa dels vents per un punt determinat del sostre com a nou sistema de referència. Mentida! Tots sabem que a la nit no veiem el sostre. Quin percentatge de miops hi ha a la societat occidental? A més a més, si alguna cosa he après de la miopia, és que a les fosques encara s’hi guipa menys. El punt que segurament us atrau és una escletxa de llum difosa que entra per una persiana mal tancada, un reflex d’aquesta llum en un mirall, o potser una ombra malparida que segons l’angle incomoda semblant un intrús. De la mateixa manera que ens morim de ganes de pidolar pels racons l’endemà, no he pogut dormir, he passat la nit del lloro, i uns quants què desgraciadeta, desgraciadet que soc. Necessitem els diacrítics. Perquè hi eren, i ens van costar el nostre esforç i estima. Sinó que li preguntin a Plutó: ja no ets un planeta. Tota una nit en vetlla per plorar-ne l’absència i el canvi de natura.

Imagineu que ens diuen: no existirà més la taula de l’1. Pam! Aleshores, què ens quedaria? Res de res. La part màgica de les multiplicacions desapareixeria, ja res tindria sentit. Però no perquè no trobessin una alternativa lògic-matemàtica que ens ajudés a resoldre-ho, sinó perquè la part senzilla d’una trista operació deixaria al descobert que aquella nit no hem dormit bé. Sempre és una excusa de les bones. Si hi pensem, les matemàtiques de les nostres nenes i nens avui són més complexes. Perquè ja no sumen com sumàvem, no multipliquen i molt menys divideixen com ho fèiem. Ara fan servir sistemes que els ajuden a entendre-ho, i m’agrada. Però, nosaltres, aferrats a la pèrdua dels diacrítics, som incapaços d’acabar els quadernets d’estiu o entendre què volen fer les nostres criatures amb una divisió de dues xifres. De fet, alguns ho enteníem de la manera en què ens ho explicaven, o potser teníem la sort d’entendre-ho perquè érem capaços de dormir bé una nit. Ara, en aquesta edat absurdament adulta, estem vençuts: ni diacrítics, ni planetes, ni operacions bàsiques.

Com a bones i bons insomnes, acabem en to existencialista, i si ens pica el nas patim per si és la covid o el preludi d’una mort enunciada. No esternudem perquè hi hagi una pila i mitja de llibres al costat del capçal, plens de pols. Un volum vermell de Teresa de Jesús que no saps quan vas pensar que tindries temps de llegir i de fet, el teu jo existencial d’ara mateix sap que l’ha de llegir, ara o demà. Potser per a la propera nit. El més trist de tot, no obstant, no són les lectures que deixem per fer i a les que donem falses esperances, no. El més trist és que seguim en vetlla, en un rèquiem pels diacrítics que crèiem etern i en sonen les darreres notes. Tot rèquiem acaba, perquè hi ha hagut una mort que com les nits, es vetlla. Descanseu en pau, malgrat no aconseguiu conciliar el sóc.

Ara que s’acaba l’any

Re-flexió

Acabar l’any amb la projecció de què i com serà el següent, sempre ve acompanyat de què ha estat el que deixem enrere. No disposo de la transparència del futur, només tinc entre mans les tecles d’un ordinador poc pesat. Només tinc entre mans aquest precís instant. Des d’aquí, mirar endavant és veure els balcons de davant de casa, una pila de terrats i la Muntanya de Montjuïc.

Mirar endavant, ara que s’acaba l’any, és fer-ho des de l’any estant. Un any que ha dibuixat un camí tortuós, o potser, ben mirat, un camí com el que dibuixa la llera d’un riu des de l’aire. He acabat formant un delta, perquè de sediment n’he arrossegat molt i els darrers passos del camí els he dut a terme amb una velocitat de cabal molt baixa. Massa paraula per parlar de la lentitud dels processos, oi?

Venia d’una muntanyes molt i molt altes, potser una mica més i tot que els nostres estimats Pirineus i serralades. L’aigua, allà corria forta, corria. Tenia pressa per empènyer la vida avall! Tan avall, que l’estiu va fer-se sec, de plana interior. Vaig esdevenir una riera com les que encara trobem a molts indrets urbans, d’aquelles en què no hi corre l’aigua però s’inunden amb les pluges torrencials. Va acabar precisament amb elles. Un estiu apoteòsic, sense arques de Noé on salvar vides.

De fet, això no és prou cert i, de mentides i imprecisions no en conec. N’hi havia una d’arca, una de sola. Per arribar-hi, calia nedar, sostenir-se en aquest medi que a la gran majoria dels mamífers ens costa. Jo, de natura de cetaci, en tinc ben poca. Però allà hi era, sense tocar terra i amb l’avinguda de la riera requerint-me un orifici al bell mig del cap per on respirar.

Amb tot l’esforç que requereix la vida, m’hi vaig aferrar: una embarcació de fusta poc polida, que en la fita d’enfilar-m’hi va deixar estelles de fusta clavades arreu del cos. Les mans, no eren mans, les cuixes i els genolls desaprenien a caminar pel dolor de la fusta endins. Navegava, al cap i a la fi. Salvada com el suro, contraposada però a la seva densitat, restava de mi tan sols el ferro ferit del formigó armat.

La tardor sempre s’enduu moltes coses, perquè plou però amb tendresa. Amb la tendresa de la terra que no se m’havia endut a mi. De la terra on no reposaven despulles, sinó micelis que començaven a fructificar. Amb els primers bolets, els aglans i la pinassa, entre fulles de caducifoli, vaig començar a despullar-me. Despullar-me de les estelles, despullar-me de les ferides. El cabal corria suau, sense perdre la voluntat de fer-ho, però gaudint el seu pas per cada indret. Vaig començar a ser la rosada damunt les fulles de les maduixeres, i també dels esbarzers.

Mica en mica, la tardor va fer-se amiga de la vida, i amb elles dues, vaig començar a estendre els braços i deixar-me portar. No sense oblidar, que cal força per arrelar. Arrelar compta amb certa violència, perquè l’aferrar-se a la terra suposa rompre-la, esquinçar-la, trobar el lloc de les arrels. De les meves, i de les noves. Arrelar, és lent i constant, un moviment invisible que va forjant un tronc que aprèn a obrir el pit i abandonar la respiració inundada.

Essent rosada, les fulles poc a poc van tornar-se blanques i jo gebrada. La força de l’aigua quan freguem el zero. El món no em feia cruixir, jo era ara qui l’esquerdava, qui el posava en entredit. Ara que puc deturar-vos les cèl·lules, i obligar-vos a hivernar, comença de nou la vida. En la latència, revisc.

El contrast d’ésser gel i delta, és la mar càlida i la sal. Un Mediterrani que em va donar la vida i ara m’ajuda a sostenir-la, en comptes de voler-la veure a l’horitzó.

Ara que s’acaba l’any, no disposo de la transparència del futur. Ara que soc gel, podré deixar-me fondre, però no enfonsar. De nou un joc de densitats. Cíclic el se-tan-ta-per-cent-de-mi, s’encomana a l’escalfor del sol d’hivern i l’evaporació, havent après les qualitats d’altres natures i sobreviscut a la meva.