Benvinguda

11 de febrer, Dia de la dona i la nena a la ciència

Més enllà de la Lluna, busco vida a les roques terrestres i oblido, només per uns instants, que Mart és una mica més enllà.

No escric, ni escriuré, aquí com ho faria un científica, un científic, o qualsevol ésser de l’Acadèmia. Però sí ho faig quan cal, quan toca, quan… En d’altres pàgines.

El meu despertar científic va ser de ben petita, també l’artístic però va quedar més amagat. Recordo obrir fruits immadurs i pensar en com les llavors encara semblaven perles. Buidar les càpsules de les roselles, jugar amb el Sol a coure fideus, remenar la terra molla i mirar de prop els cucs. Recordo experimentar amb glaçons, sal i fils. I recordo, també, fer preguntes, fer-me preguntes. Una pluja de qüestions regava el dia a dia.

Aquesta pluja, blava, de la infantesa, és la que ens permet avui tenir persones fent ciència: no feu callar mai un “per què?!”, no deixeu mai per respondre un “per què?!”. Si no ho sabem, busquem-ho, plegades. Per a totes les nenes a les que ens van deixar embrutar-nos i, per a les que no i igualment han trobat la fita. Per totes les nenes que hem de deixar embrutar-se, que hem de deixar qüestionar i qüestionar-nos. Per a totes les personetes que pugen, i per a totes les personetes que som.

No tinc un delit especial pels “dia de”, però avui s’ajunten dues coses importants per a mi: el fet de ser dona i el fet de fer ciència. Més enllà de la Lluna, busco vida a les roques terrestres. També en d’altres indrets i també d’altres maneres. D’aquí surt #Orblau, del conjunt del que soc i em conforma. La intenció de parlar-vos de la vida i de la Vida, i de com ambdues s’entrellacen. Ciència, literatura (o un intent de!), i reflexió.

Benvingudes, benvinguts, al camí dels petits desastres. Aquesta Lluna, que us presento per imatge, no és altra cosa que un sac d’espores preparades per projectar-se i germinar.

Les seves olors

Relat curt d’inspiració científica, finalista a la IV edició d’Inspiraciència (CSIC), 2016

Amb el cap cot torno a passar per davant. Sempre forço la ruta. És
cert que me’n avergonyeixo una mica, no sé si algú deu sospitar.
Procuro fer veure que tot és fruit de l’atzar o la rutina, passo xiulant,
cantant fluixet o amb la mirada fixada estratègicament en un punt,
com si res del que faig fos a consciència. Si em sento molt
desesperada dissimulo com puc la desacceleració del pas, agafo el
telèfon o remeno la bossa. I quan ja he passat de llarg, respiro
profundament i m’enduc amb mi el que m’interessa d’aquest vici
secret.


Passo a primera hora del matí, quan els veïns encara no s’han
llevat, però ja hi ha moviment. La furgoneta, les caixes amb totes les
comandes ben embolicades i la composició simfònica d’inici de
jornada amb les tisores de podar marcant el tempo. No puc evitar la
temptació de passar també al vespre, quan canvia la música, amb
els crescendo de les persianes de les botigues tancant el dia i
l’aigua dels cubells brollant a les reixes del clavegueram. Camino
amb compte, perquè el terra ha quedat ple de fulles i poncelles.
Encara queden un parell de testos a fora i algun que d’altre ram.
L’altre dia gairebé em descobreixen. A dues passes d’aquest temple
del plaer, em vaig topar de cara amb el meu antic professor de
botànica. Em va reconèixer a l’instant, amb un somriure amable i
sincer va fer-me un interrogatori sobre el meu recorregut acadèmic i
professional. Jo, que l’últim a qui esperava trobar-me era aquell
home encantador, l’únic capaç de descobrir-me, vaig enrogir de dalt
a baix. Les galtes em cremaven, les mans em suaven, la veu
tremolosa lluitava per mantenir la calma. Devia notar que alguna
cosa em preocupava més que la il•lusió del retrobament, així que
amb una palmada a l’esquena i la seva mirada de “sempre vas ser
una alumna peculiar, veig que els anys només t’arruguen”, em va
desitjar sort i va marxar. Tan bon punt es va allunyar, em vaig
desinflar. Necessitava una dosi més gran de l’habitual d’allò que
havia vingut a buscar.


Per primer cop, després de tants mesos, vaig seure al banc del
davant. Abandonant la vergonya, vaig tancar els ulls i inspirar amb
tota la força dels pulmons fins a omplir-los a vessar d’aquella olor.
Era fresca i neta, després de dues voltes respiratòries més, vaig
arribar a l’èxtasi. En aquest estat mental, vaig ser conscient de la
meva debilitat. Un local petit, ple de gerres d’aigua amb flors
tallades, rams de flors, corones de flors, testos amb terra o gelatines
on hi creixen petites plantes de grans flors, dibuixos de flors, flors de
ceràmica, flors de tela, flors seques… quina perversió. De sobte
me’n vaig adonar que era davant el sex-shop del món vegetal.
Quina torbació, quines suors em van pujar de cop. Portava mesos
perseguint les pobres plantes, castrades, nascudes per a l’exposició
dels seus òrgans reproductors. Pervertides i maltractades,
encreuades sense compassió o filles de cultius in vitro massius,
sense cap pol•linitzador lliure, sense cap decisió a les seves mans.
No sabia on ficar-me, jo còmplice de tot això, tan decent pel que es
refereix al sexe humà i aquí em trobava, davant de centenars de
gineceus i androceus vestits pels pètals més vistosos, per la corol•la
més sexy.


Discernint el meu desenfrè ocult, nimfòmana d’angiospermes, vaig
resoldre que havia de posar punt i final a la meva malaltia: si
m’apropava a una planta, que fos també per les seves fulles, tiges i
arrels, que les volia silvestres, només condemnades a la seva pròpia
biologia.