11 de febrer, Dia de la dona i la nena a la ciència
Més enllà de la Lluna, busco vida a les roques terrestres i oblido, només per uns instants, que Mart és una mica més enllà.
No escric, ni escriuré, aquí com ho faria un científica, un científic, o qualsevol ésser de l’Acadèmia. Però sí ho faig quan cal, quan toca, quan… En d’altres pàgines.
El meu despertar científic va ser de ben petita, també l’artístic però va quedar més amagat. Recordo obrir fruits immadurs i pensar en com les llavors encara semblaven perles. Buidar les càpsules de les roselles, jugar amb el Sol a coure fideus, remenar la terra molla i mirar de prop els cucs. Recordo experimentar amb glaçons, sal i fils. I recordo, també, fer preguntes, fer-me preguntes. Una pluja de qüestions regava el dia a dia.
Aquesta pluja, blava, de la infantesa, és la que ens permet avui tenir persones fent ciència: no feu callar mai un “per què?!”, no deixeu mai per respondre un “per què?!”. Si no ho sabem, busquem-ho, plegades. Per a totes les nenes a les que ens van deixar embrutar-nos i, per a les que no i igualment han trobat la fita. Per totes les nenes que hem de deixar embrutar-se, que hem de deixar qüestionar i qüestionar-nos. Per a totes les personetes que pugen, i per a totes les personetes que som.
No tinc un delit especial pels “dia de”, però avui s’ajunten dues coses importants per a mi: el fet de ser dona i el fet de fer ciència. Més enllà de la Lluna, busco vida a les roques terrestres. També en d’altres indrets i també d’altres maneres. D’aquí surt #Orblau, del conjunt del que soc i em conforma. La intenció de parlar-vos de la vida i de la Vida, i de com ambdues s’entrellacen. Ciència, literatura (o un intent de!), i reflexió.
Benvingudes, benvinguts, al camí dels petits desastres. Aquesta Lluna, que us presento per imatge, no és altra cosa que un sac d’espores preparades per projectar-se i germinar.
orblau 