Record de terra
Aquí, vora el pit, hi tinc un tros. Anys ençà havia estat cultivat. Les antigues vinyes hi creixien en rengleres, resseguint l’estern amunt, fins gairebé l’ametller que dona pas a la petita casa dels masovers. Mots que arreceraven el pensament durant els mesos d’hivern, entre la dentadura esgrogueïda d’una llengua solitària i l’aspror de la polseguera a les papil·les amb les llargues sequeres d’estiu.
A la gorja, un glop d’aigua feia sortir les primeres fulles, que tenyint-se de blau, sulfat de coure i pedra semi-preciosa, enfortien els braços que les mantenien. La dolçor d’una terra eixuta d’aparença erma, amagada rere la rapa d’un raïm escanyolit i calent sota sol d’agost.
Aquí vora el pit, hi tinc un tros. Anys ençà havia estat cultivat. Les antigues vinyes hi creixien en rengleres, resseguint l’estern avall, fins arribar a les arrels on s’hi relligaven les seves. On s’hi enfilava la vida. Els ceps no duien sabates, aleshores no els calia pas fer servir mitjons. Les plantes dels peus eren dures, una pell de tacte llenyós. El so de la soca, picada suaument, formava els turmells que s’aixecaven, deixant els terrossos lluny dels genolls i les passes enllà en el temps.
Vora el pit hi tenia un tros on hi bategaven les vinyes, recargolades sobre sí les branques, s’escolava la sang color de vi a la terra roja. Avui, aquí vora el pit, hi tinc un tros. Anys ençà havia estat cultivat. Les antigues vinyes hi creixien en rengleres, tal com el record s’aferra a les costelles.
[Escrit a l’agost de 2018]
orblau 